Quero aplicar a miña ciencia á lingua para pintar a face do noso maior ben colectivo: o galego







mércores 25 xuño 2014

La submissió lingüística


por Vítor Alexandre en elSingular.cat:


No hi ha dubte que el Partit Popular està portant a terme una ofensiva descarada d'extermini de la llengua catalana. La vaga de fam de quaranta dies feta per Jaume Sastre, a Palma, contra la política catalanofòbica del govern de les Illes, diu molt de la gravetat de la situació. I és que en realitat ens enfrontem a una versió actualitzada dels decrets de Nova Planta. Amb tot, la minorització de la nostra llengua també es nodreix del comportament de la immensa majoria de catalanoparlants que abandonen el català tan bon punt es troben amb un interlocutor hispanoparlant o d'un altre origen que els entén perfectament. És una submissió lingüística que resta sentit a l'existència de la llengua catalana i que transmet la inutilitat d'aprendre-la.
Una llengua que s'usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure a la terra a la qual pertany.
N'hi ha prou de tenir un cert nivell lingüístic per adonar-se que el català s'està convertint en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això s'està fent en connivència amb els llibres d'estil de molts grans mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa "d'arribar a tothom", no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes que els semblen 'massa genuïnes' i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobre, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans es vegin obligats a recórrer a les frases fetes i als refranys espanyols per il·lustrar les seves argumentacions. No és que no n'hi hagi, de frases fetes i de refranys en català, no és que la llengua catalana sigui pobra, petita o limitada -la seva riquesa és immensa-, però si ignorem aquest patrimoni, que és un tresor de creences, d'experiències, de prejudicis, de supersticions, de saviesa popular i de filosofia de vida acumulat al llarg dels segles, és com si no existís. I certament no existeix per a nosaltres. Ho demostra el fet que si no recorrem a la dita espanyola no sabem què dir. Intuïm, això sí, que hi deu haver l'equivalent en català, però no el sabem, la qual cosa fa que sembli una mancança de la llengua allò que no és res més que una mancança nostra. Així culminem la substitució d'un univers cultural per un altre.
Tanmateix, encara som a temps de capgirar aquesta substitució anihiladora. Pensem que si perdem la llengua perdem el país. Treballem, cadascú des del seu àmbit, perquè la llengua i el país assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.

Ningún comentario:

Publicar un comentario